Relats Joan Blanques

Enguany les festes del barri de Gràcia han dut un nou concurs literari, el concurs de relats del carrer Joan Blanques. He obtingut el tercer premi. Com a regal m'han ofert un lot on, entre altres coses, hi ha una de les lletres que han servit per a decorar el carrer. Tot un detall. Tots els relats presentats, que són vint, s'han editat en un llibre digital.

Entrades de premsa:
http://www.festamajordegracia.cat/noticia/18507/2013/08/20/premis-primera-edicio-del-concurs-relats-contes-joan-blanques

Aquest és el meu relat
BLANQUES I NEGRES

Em dic Joan, Joan Blanques, Joanet per a la família – malgrat els meus quaranta anys ben complerts - Jan per als amics i Blanques per als pocs companys d’escola amb els que encara m’hi faig. Visc a Gràcia, i no pas al carrer Joan Blanques, que ja me n’hagués fet de gràcia- sinó a la Plaça del Diamant perquè la meva parella, una filòloga enamorada de la Rodoreda, així ho va voler. La meva vida es podria qualificar d’original. Sí, ja sé que us pregunteu per què. Molt fàcil. Perquè la meva vida, a diferència de les vostres, és una vida mancada de color, una vida en blanc i negre. No, no us penseu que sóc infeliç ni res de tot això, no. Quan dic que la meva vida és en blanc i negre no ho estic dient en el sentit figurat del terme sinó en el sentit real. Vaig néixer amb una forma de daltonisme sever, l’acromatòpsia,  que no em permet copsar el color, només el blanc, el negre i els seus matisos grisos. Té gràcia això duent el cognom que hi duc. Sembla que hi estigués predisposat per l’herència familiar però no, us equivoqueu lectors, ningú a la meva família ha tingut aquesta malaltia abans que jo, ni el senyor Blanques pare, ni el senyor Blanques avi, ni el senyor Blanques oncle meu ni ningú i per ara ningú més a la família la pot tenir. Jo sóc fill únic i tinc dues filles que com ja sabeu, pel fet de ser dones no poden patir la malaltia tot i que la carreguen als seus gens com una pesada llosa que en qualsevol moment pot caure al damunt d’algú. D’algun fill seu mascle, vull dir. Però que carai! Encara són molt nenes i per llavors potser ja s’ha trobat alguna solució eficaç.

Bé, però segueixo amb allò que us estava explicant, la meva vida mancada de color, perquè tot plegat va molt més enllà de la meva malaltia. De vegades penso que tot al meu voltant ha fet una conxorxa a favor dels dos extrems de la roda dels colors. La meva dona es diu Blanca i ella mateixa va exigir que la nostra primera filla també s’hi digués: Blanca Blanques. No hi ha un nom millor va repetir i repetir fins la sacietat. I per molt que vaig insistir que nom i cognom no quedaven d’allò més bé, ella rebaté tots els meus arguments afirmant que l’experta en mots era ella i que el nom i cognom tenien una sonoritat envejable. Quan va néixer la segona es va entestar en posar-la Bruna, Bruna Blanques. Ja no vaig discutir. No paga la pena. Vaig pensar que les classes de sinònims i antònims serien elementals per a elles.

 I bé continuo: treballo de comptable en una empresa que fabrica mines de llapis. Quan dic que veig els comptes molt negres els meus amos sempre s’espanten una mica però ràpidament esclaten en sonores riallades en adonar-se de la brometa fàcil. Al pas que anem qualsevol dia serà veritat del tot i llavors no sabré com dir-los-hi perquè em creguin. Quan plego de la feina dono ales a la meva passió: els escacs. Tant se val si jugo amb blanques o amb negres, me’n surto força bé, vaja que sóc bo, modèstia a part. Quan els meus companys d’esport em diuen Joan,  blanques eh!  Sempre els hi dedico la rialleta de torn. Ells sempre em tenen alguna brometa preparada: Joan Blanques, avui negres. Ha, ha, ha ! O Avui ho tens ben negre, Blanques!

Fa uns anys vaig patir un episodi d’al·lèrgia alimentària greu i després de punxades i punxades em van diagnosticar al·lèrgia a la llet i a la clara dels ous. Ja hi som. De nou el blanc s’interposa entre la meva vida i la normalitat. No podria ser al·lèrgic a les maduixes o al plàtan com tanta gent, no. Jo només a coses blanques. Ara,  també us diré que el meu plat favorit és l’arròs negre. De vegades penso que vendria la meva ànima al diable per un plat ben cuinat d’aquest suculent menjar. És així.

Ara fa tot just un parell de setmanes vaig llegir una notícia a la premsa que penso que pot donar un gir a la meva vida. Vaig saber que un artista britànic que viu a Barcelona i que pateix la mateixa malaltia que jo, ha inventat una mena d’antena que, implantada quirúrgicament al seu crani, li permet transformar el color en so.  Eyeborg, es diu l’invent . A ell li funciona i sembla que li ha canviat la vida per sempre. Ja m’he posat en contacte amb l’individu en qüestió i ens hem de veure d’aquí us dies per tirar endavant la intervenció. La meva família està encantada i m’anima a fer-ho. Jo em sento com un nen que per primera vegada és conscient que la nit de Reis és a la vora i se sent nerviós i emocionat però de tant en tant un munt de preguntes i temors sacsegen la meva ment monocromàtica. Què serà a partir d’ara de la meva vida? La meva persona està molt més lligada a l’absència de color que no pas la d’en Neil Harbisson, l’inventor d’aquest fantàstic aparell. És el meu cognom, les meves filles, la meva professió, la meva afició i fons i tot els meus plaers  i les meves al·lèrgies. I si en trencar tot això trenco també l’essència de la meva vida. Estic fet un mar de dubtes. I vosaltres lectors, què faríeu de mi?

Concurs de narracions del Port de Sitges

Com ja és tradició el 16 de juliol, diada de la verge del Carme, el port d'Aiguadolç de Sitges fa entrega dels premis del concurs de narracions de tema mariner. Enguany he tornat a ser finalista amb el relat La platja inspirat en un quadre de Joaquim de Miró.
L'entrega de premis té lloc enmig de la processó de les barques i la festa de la diada amb havaneres i rom cremat.
Entrades de premsa:
http://www.premiosliterarios.com/litonl/noticia.asp?idnoticia=21294