7 de Sant Jordi

El dia de Sant Jordi va aparèixer el primer llibre col·laboratiu fet amb tuits. He tingut l'honor de formar part. Els tuits van ser seleccionats un cada dia durant una setmana. La iniciativa partia de la fàbrica Moritz amb la col·laboració del Màrius Serra.

Certamen literari del Foment Martinenc

Això que diuen que ningú és profeta a la seva terra no és del tot cert. A mi els concursos literaris del barri i en concret els del meu estimat Foment Martinenc em solen anar d'allò més bé. Aquest Sant Jordi he obtingut de nou el primer premi de narrativa amb el relat Vermella i endiumenjada.

Avui m’he posat el meu millor vestit, el dels diumenges, aquell d’un vermell brillant que m’escau tan bé. I és que l’ocasió s’ho val. És un gran dia.  Per primera vegada en molt de temps sortiré d’aquí. No diré que ho estava desitjant perquè no seria ben bé veritat. El cert és que aquí dintre hi estic bé. Tinc molt d’espai per bellugar-me i no m’avorreixo pas, puc xerrar amb uns o amb altres i no paro de voltar en tot el dia, però la perspectiva de canviar sempre sol ser una cosa bona, a tothom li agrada la novetat i per sobre de tot està el fi: és per una bona causa. Per això estic contenta, molt contenta i un xic nerviosa, no ho puc negar. Emprendre un viatge sempre et fa sentir un neguiteig, com unes pessigolletes a la panxa, i el meu viatge penso que serà llarg. Sí, molt llarg. No sé massa quan de temps durarà, però estic ben segura que serà llarg.

Què passa?  El pas és molt estret , gairebé no passo per aquí! Què és aquest tros de metall? Ve cap a mi. Auxili!!!.  Ostres, crec que ja estic a fora. Això sembla un tobogan. Caic, caic!  Sí, sí sóc fora. On sóc? Ja s’ha acabat el viatge? Però si sóc dins d’una bossa! I gairebé no em puc bellugar! Les meves companyes m’apreten, m’esclafen. Què esta passant? Això no m’agrada. Aquí m’ofego. No m’ho havia explicat ningú, això. Si ho sé no em poso el vestit dels diumenges. Se m’està arrugant! Jo no vull quedar-me aquí, no si us plau, no!!! Tinc claustrofòbia!!!!

Ningú no em fa cas. Sabeu que passa, companyes? No sé perquè no em contesten però m’estic posant nerviosa. No era això el que jo esperava del viatge. No era això. Abans sí que estava còmoda, circulant a les meves amples per allà on volia, però aquí no em puc bellugar. Espera sembla que ve algú. Sí, sí, ens sacsegen. Se’ns emporten. Per fi ens trauran d’aquí. Ja no puc més. Fa estona que em falta la respiració. On ens duen? Què diu aquí? Qui-rò-fan. Què deu ser un quiròfan?  Buff, hi ha molta gent, i molta llum. M’encega. Tothom porta una mena de bata verda, i hi ha algú estès sobre una mena de llit. És una persona. Què li passa? Està dormit. Ei, ens pengen en una espècie de ferro i col·loquen un tobogan com el que m’ha dut a la bossa fa una bona estona. No, no vull anar a a parar a un lloc més petit, tinc claustrofòbia, ja us ho he dit abans. D’acord? Ah no, quin descans! El tobogan acaba en el braç de la persona estirada. Entrarem dins del braç i tornaré a tenir lloc per circular. Ja rellisco, ja rellisco! És guai, el tobogan aquest, se’t fan pessigolles a la panxa quan hi baixes.  Ja arribo al final. Auxili, l’últim tram és el més ràpid. Sembla una atracció d’aquelles dels parcs temàtics.

On sóc?  Ara ja puc respirar bé. Deixa’m que em posi bé el meu vestit de mudar. Se m’ha arrugat. Que anava a saber jo que aquest viatge seria tan atrafegat!  Buff, estic suant! Però és ben estrany. Ara sóc en un lloc igual que on vivia abans. M’ho conec de memòria, però els camins són més petits, més curts i més estrets i no corro amb tanta força com abans.  Per què?

Ah, ja m’ho suposo. Sóc intel·ligent, jo. Ara sóc al cos d’un nen. Deu ser un nen bastant petit. El que estava estirat al llit a dintre d’aquell, com es deia? Qui-rò- fen? No quiròfan. Sí sóc dintre d’un nen. Llavors no importa que tingui menys espai per córrer. Dia a dia notaré que cada vegada en tinc més. És clar, els nens creixen. I a més, segur que m´ho passo més bé. El meu antic propietari  era una mica ensopit i no ens donava massa marxa al cos. Una amiga em va dir un dia que els nens no paren i així no m’avorriré tant. I a més, que carai!  És per una bona causa.

Mira, el viatge ha acabat bé. El nen ja és en una habitació i obre els ulls. Dues persones grans, un home i una dona, se’l miren amb cara de felicitat. Un individu d’aquells de la bata verda els diu que tot ha anat bé però que ha estat una mica complicat i no sé que d’una trans-fu-si-ó o alguna cosa així. Em sento feliç. Sóc la gota de sang més feliç del món. Estreno casa i sé que m’hi sentiré bé i a més m’he asabentat d’una cosa que no sabia, tinc un nom, sí, un nom. Li he sentit dir al de la bata verda. Em dic A+.