Concurs literari Sant Jordi del Foment Martinenc
Jugar a casa sempre és un plaer i això és el que sento quan participo en el concurs literari de Sant Jordi del Foment Martinenc, que sóc a casa. Aquest any he obtingut el segon premi de prosa amb la narració La filla dels senyors marquesos.
A casa dels senyors marquesos avui hi ha una agitació especial. Tothom va i ve d’un cantó a l’altre atrafegat de manera inusual. No es respira la tranquil·litat i la parsimònia d’altres dies. La senyora marquesa dóna ordres a tort i a dret. Ordres que al cap d’uns segons canvia per altres totalment oposades que fan que la pobra minyona, la cuinera i el jardiner hagin de tenir més paciència de la que ja tenen habitualment. I és que avui és un dia molt especial, la filla dels senyors marquesos, l’únic plançó de tan il·lustres senyors, una noia rebel i independent, que fa més d’un any que no es deixa veure per la casa; ve a presentar-los el seu promès. Per fi ha posat seny!, pensen els pares
La senyora marquesa, que tot just fa un parell de dies que sap la notícia, ja està imaginant un casament d’allò més luxós, amb vestit blanc de llarga cua, dametes d’honor i pel cap baix mig miler de convidats, que tothom sap que els senyors marquesos tenen molts amics, coneguts i compromisos.
A quarts de dues, puntual com un rellotge suís, se sent el timbre de la porta. No hi ha dubte, la nena ha canviat. Mai de la vida ,fins al dia d’avui, havia arribat a una cita a l’hora prevista. La senyora marquesa s’acaba d’allisar el vestit i amb un acte reflex li col·loca bé la corbata al seu espòs, mentre ordena a la minyona que obri la porta i porti el còctel de cava al saló.
Breus instants després fa acte d’aparició la filla dels senyors marquesos acompanyada d’una noia alta, rossa i espigada. El senyor marquès sent una suor freda que l’obliga a afluixar-se el nus de la corbata, encara que vagi en contra del protocol; la senyora marquesa s’ennuega amb el pinyol d’una oliva i aquest surt disparat de la seva boca com un projectil llançat amb força i precisió contra la pobra noia rossa, alta i espigada , que s’aparta discretament per no ferir la sensibilitat de la senyora marquesa. La minyona s’afanya a recollir de terra el pinyol mentre el senyor marques, amarat de suor, dóna uns copets suaus i innecessaris a l’esquena de la seva esposa que ja s’ha refet de l’ensurt.
- Pare, mare, us presento.... la Laura.
El pare i la mare de la criatura allarguen la mà a la nouvinguda sense obrir la boca i al - “Un plaer, la seva filla m’ha parlat molt de vostès” - no se succeeix cap resposta i només el silenci presideix, amb honors de mandatari, el saló de la casa.
La minyona apareix amb el còctel de cava, que no sap si ha de deixar en algun lloc o l’ha de servir directament a les convidades i no atrevint-se a preguntar-ho es queda palplantada al bell mig de l’habitació amb la safata a les mans. La filla dels senyors marquesos s’afanya a agafar una copa i oferir una altra a la seva amiga que, hores d’ara, i intuint la poca conversa que li espera en aquella casa, passa el temps observant les obres d’art del saló amb la mateixa atenció que si estigués en una visita comentada al Museu d’Art de Catalunya.
Asseguts ja a la gran taula del menjador, pel cap de la senyora marquesa passen les imatges del casament somiat una a una, sols que ara ja no sap quina d’elles serà la que durà el vestit blanc i si serà ella o el seu home qui entrarà la nena a l’església. Un calfred recorre de dalt a baix el cos de la senyora. La minyona, amb la safata de la carn, la fa sortir de les seves abstraccions. Aixeca la vista cap al senyor marquès qui amb el tovalló s’eixuga la suor que no li ha parat de rajar en tota l’estona. L’home s’excusa i s’aixeca per anar al lavabo. La senyora marquesa aprofita per seguir-lo i la filla dels senyors marquesos i la seva amiga es miren amb cara de complicitat i riuen. L’amiga li diu alguna cosa al respecte que ha exagerat i que els seus pares no són tan horribles com els havia pintat i que potser serien capaços d’encaixar-ho bé i tot i després tornen a riure i s’acaben la carn.
Al cap d’uns minuts la senyora marquesa torna a taula i excusa el seu home tot dient que l’edat no perdona i que ara de vegades li passa això que no pot aguantar fins al final de l’àpat i mentre pronuncia aquests mots se sent satisfeta perquè les paraules que ha tingut amb el senyor marquès han estat profitoses i ell també acceptarà que la felicitat de la seva filla està per sobre de tot. Ara és quan el senyor marquès torna a taula i la criada demana si pot servir les postres.
Tot seguit la minyona arriba amb una safata plena de dolços que rep les mirades aprovadores de la filla dels senyors marquesos i de la seva amiga. De mentre ,el senyor marquès, trencant els seus principis més ferms, es treu la corbata. Ja s’ha afluixat tant el nus que no val la pena continuar sofrint-la perquè la suor ja l’ha amarat fins al punt que la seva camisa i l’americana semblen acabades de sortir de la rentadora de tan mullades i arrugades que es troben.
Després dels pastissos i just quan la minyona demana si serveix els cafès, sona el timbre de la porta. Els senyors marquesos es miren estranyats, no esperen pas ningú a aquestes hores. La filla dels senyors marquesos mira la seva amiga que en aquests moments es llepa els dits després d’haver ingerit un flamet d’allò més apetitós i li somriu divertida.
La criada fa acte de presència de nou al saló i dirigint-se als seus senyors diu, sense entendre ben bé res:
- Hi ha un noi a la porta que diu ser el promès de la senyoreta.
Aquesta vegada és una ametlla la que s’escapa de cop de la gola de la senyora marquesa i va a parar dins la copa de vi del seu home que ha decidit posar-se de nou la corbata en el mateix moment que un xicot alt, morè i ben plantat entra al saló. El noi allarga la mà a la senyora marquesa primer, al senyor marquès en segon lloc tot dient que espera que la seva filla l’hagi excusat pel fet d’arribar a l’hora del cafè però que negocis impossibles de posposar requerien la seva atenció just aquell dia. Després el xicot fa un petó a la galta de l’amiga de la filla dels senyors marquesos i un altre més efusiu a aquesta que, després d’acabar-se un pastisset d’ametlla, el presenta ella mateixa als seus pares que en aquest moment ja han emmudit definitivament presos de l’estupefacció i de l’astorament en grau superlatiu.
Després és el xicot nouvingut qui pren la paraula per dirigir-se als il·lustres futurs sogres tot explicant-los gran part de la seva vida en versió resumida i al cap d’un parell d’hores acaba la sobretaula i la filla dels senyors marquesos, el promès i l’amiga s’acomiaden efusivament del senyors marquesos i marxen.
Els senyors marquesos resten una bona estona més asseguts a taula com presos d’algun encanteri misteriós fins que la criada comença a desparar la taula sense miraments: és tard i vol descansar. És llavors quan els senyors marquesos s’aixequen i sense dir-se res es dirigeixen a la seva cambra. La senyora marquesa torna a pensar en les invitacions blanques amb aliances daurades i el llarg vestit de cua . El dia ha estat dur per a tots però la tolerància i la comprensió han guanyat sens dubte la partida i han començat a instal·lar-se dins la còmoda mansió dels senyors marquesos . Alguna cosa en les seves rígides i estereotipades vides ha canviat avui per sempre més.
enviat per mpilar @ de juny 24, 2013
0 comentaris
